Sé que no, no, no, que aquest tren ja no m'espera

Que em quedo entre les flors que dibuixen la primavera

No serà tant, si el destí és per tots igual

Tenir clar aquell que vols ser mentre el teu peu és qui

Accelera

Són tants dies de confinament

Per donar-li a la ment pensament divergent

Avui he contemplat, com era la intensitat del temps

Veure que el sol brillava i que el món s'havia aturat

Avui he comprovat que tot comença i tot s'acaba i que per

Rebre certes osties mai ningú està preparat

Per això el paper és on hi trobo tranquilitat

Un tranquil·litzant perfecte el qual em deixa anestesiat

Sortint del que crema, cremant qualsevol problema

I aportant la solució al desastre intern que tinc montat

Quan m'he trobat he entès, que al final tot és tan simple

Que només és una ment la que veu la dificultat

Quan m'he trobat he entès que el cop de l'hòstia no és tan fort

Si tens allà el teu grup d'amics, els que sempre t'han ajudat

Són els dies grisos els que més m'omplen de llum

Les tristeses són com l'aigua en l'instant que s'evaporen

Jo en una bombolla, recordant aquell difunt

I trec el fum mentre es barreja amb el que queda del seu polen

I deixarem enrere el món

I viurem sense pressions

Espantant les nostres pors

Serem la flama en la foscor

I es que sembla fàcil, tot i realment ser tan fràgils

Que a vegades costa massa entendre tot el que ha passat

Quan és l'ansietat la que t'està fent companyia i només dintre

D'aquest ritme aprecies la gran llibertat

El temps ara es frena i valores tot el que tens

I sense donar-te compte veus tanta simplicitat

Som amants del vèrtic, de decisions en calent

I de recórrer cada dia amb excés de velocitat

Abundància d'ignorància, fan més gran la redundància

Que ens remeten cada dia a viure amb tanta intensitat

La distància no és problema, aprenc d'aquesta quarantena

És l'amor propi d'una banda amb la que sento afinitat

He desafiat la por d'expressar allò que sento

I he desafinat cantant o almenys això és allò que crec

Us presento el rap del qual només narro veritats

Aquell que em cura els dies grisos amb dosis de realitat

I deixarem enrere el món

I viurem sense pressions

Espantant les nostres pors

Serem la flama en la foscor

I recordarem aquells moments

En els que ens creiem innocents

I escriurem dins el record

Tot allò que ens va fer forts